LA CALA ROMANA Els romans no van ser els primers en ocupar les terres de la comarca. Molts segles abans, l’artista cavernícola de Cabra Freixet, en l’actual terme del Perelló, va deixar-nos un missatge pintat a la roca, al redós d’un penya-segat erecte que, vist des de la mar, els mariners caleros l’han imaginat i batejat com el Cant del Gall. Molt més tard, ja en el segle IV abans de la nostra era, habitaven les Terres de l’Ebre els ilercavons, tribus ibèriques que, com els seus veïns cossetants-tarragonins, edetants-valencians i ilergets-lleidatants, totes eren originàries del nord de l’Àfrica i es va establir en l’extens territori que va des del Coll de Balaguer fins a prop de València. Escrits romans ens diuen que els ilercavons eren bons pagesos, i també mariners i pescadors ben avesats. Els romans invasors i conqueridors d’Ibèria van traçar carreteres per dominar i administrar les terres sotmeses a l’imperi. D’una d’elles es conserva un mil·liari (senyalització de distància en una via romana) trobat a Calafat, juntament amb peces ceràmiques i diverses monedes. A Calafató, entre Calafat i Sant Jordi, hi ha trams (avui restaurats) d’una via romana. Davant de l’Estany Tort, de la Cala, de Bon Capó i d’altres punts sotaiguats s’han rescatat àmfores, àncores, una quilla de vaixell clàssic, tot mig colgat en jaciments que encara no estant inventariats ni estudiats, però sí cada cop més minvats per obra dels bussejadors furtius. La Dertosa (Tortosa) romana va ser atacada l’any 506 per exèrcits bàrbars del nord i aviat seria espoliada i governada pels visigots, nous senyors d’Hispània, però al segla VIII, els àrabs la van conquerir i van establir-hi una forma de vida i civilització que va durar quatre-cents anys, fins que l’Europa medieval cristiana es va conjurar per expulsar-los de la península ibèrica. Aquestes terres, les va sotmetre el compte Ramon Berenguer IV l’any 1148, any en què es van rendir els àrabs tortosins. Més tard, els comtes-reis catalans intentaren poblar la franja marítima quqe va des de la boca del riu fins al Coll de Balaguer, intent que no va progressar, com tampoc es va consumar la voluntat reial de poblar la rodalia del castell de Sant Jordi d’Alfama. Abans d’entrar a la segona meitat del segle XIV, els pescadors de tortosa demanaren a la ciutat llicència per pescar en una cala que està entre “lo Cap Roig i Sant Jordi”, que ben bé podria ser la nostra Platja si tenim en compte que, junt amb la de Sant jordi, és la que ofereix millor protecció marítima en aquet tram de costa. També per aquests anys aparegué un tal Pere d’Ametller, ciutadà de Terrassa, que s’instal·là a un punt de la costa prop del Perelló fins ara no identificat, anomenat Port Mulné o Moliner (a la relació de comanadors de Sant Jordi que van regir l’ordre per aquell temps hi consta un tal Moliner), i ja n’hi ha qui troba correspondència entre el cognom d’aquell ciutadà i el nom de la Cala de l’Ametller o de l’Ametlla.

EL TEMPLER JOAN D’ALMENARA Uns cinquanta anys desprès de la derrota dels àrabs de Tortosa a mans del compte Ramon Berenguer IV, les terres i la costa del desert d’Alfama, des del Coll de Balaguer fins a la punta de l’Àliga, no eren encara un passadís segur per als nous conqueridors i colons cristians, atacats constantment, per terra i mar, per les tripulacions de les naus sarraïnes que sovint es redossaven a les cales d’aquella costa. Els perills dels atacs marítims i la pobresa d’aquelles terres no deurien resultar atractius als totpoderosos ordes del Temple i de l’Hospital, que dominaven sobre moltes persones i propietats de la conquistada taifa tortosina; potser convençut d’això, Pere II va decidir de fundar un orde de nova planta per a la defensa i poblament d’aquell territori coster. La fundació de l’orde de Sant Jordi d’Alfama s’esdevingué l’any 1201 i, en el mateix acte, el rei va fer lliurament de terres i bens al templer Joan d’Almenara, que va actuar com almoiner i administrador reial del nou ordre, amb l’encàrrec de recollir fons per a la construcció d’una fortalesa. Aquesta va ser erigida en una estratègica llengua de roca endinsada en la mar, emplaçada a la meitat de l’ampla extensió marítima entre el cap de Salou i la desembocadura de l’Ebre. En pocs anys es va construir el castell-hospital que va servir de refugi i de sopluig a malalts i vianants, entre els quals el més il·lustre de tots va ser el rei Jaume I el Conqueridor qui, accidentalment, hi va pernoctar. Al llarg de tota la seva història, el manteniment econòmic de l’orde va ser molt laboriós i preocupant, perquè les terres de la plana d’Alfama eren ermes i o donaven gaire de si. Va ser a partir de la conquesta de València i altres places quan, en compensació per la participació personal dels comanadors i frares de l’orde amb cavalls “alforrats” i galeres armades, s’aconseguiren dels monarques sous i privilegis, alqueries i castells, hospitals i esglésies arreu del regne. Pere el Cerimoniós, durant els trenta anys del seu mandat (s.XIV), va ser el monarca més generós amb els santijordistes.

CÍLIA I ELS SARRAÏNS Entrat el segle XIV, el centre de poder de l’orde i la residència dels comanadors es van anar desplaçant definitivament cap les més riques terres valencianes en perjudici dels interessos i la seguretat del territori i del castell d’Alfama. El comanador sanjordista Humbert de Sescorts, que va ser bon guerrer i navegant però un pèssim administrador, va nomenar un prior per a l’església de Sant Jordi, propietat de l’orde a la ciutat de València. El priorat valencià va atiar el foc de les disputes internes i va precipitar la decadència de la casa d’Alfama. La bona gestió de Guillem Castell i Cristòfor Gómez, dirigents que el succeïren, no van aconseguir redreçar el trist destí de l’orde. Era l’any 1378. El castell de Sant Jordi tenia més de cent cinquanta anys i els embats del temps i els atacs dels sarraïns havien debilitat els seus murs i arruïnat la seva fortalesa. Dues galeres armades dels moros atacaren la torre, capturaren i s’endugueren captius Jaume Roger, comanador del castell, i la seva germana Cília cap a Bugia, ciutat algeriana. Assabentat del segrest el rei Pere el Cerimoniós, va buscar per tots els mitjans que es recollissin els diners per al rescat. Cília va ser alliberada al cap de dos mesos, i es consagrà dia i nit a captar diners per rescatar el seu germà, però Jaume Roger no va ser soltat fins tres anys més tard, un cop lliurats als captors 450 florins d’or. Els seus successors temien que es repetiren aquests fets luctuosos i, només per les pressions del rei, que va fer reparar la fortalesa, i del seu procurador a Tortosa, ciutat molt interessada en la defensa d’aquell lloc per salvaguardar el seu comerç marítim i fluvial, fou possible que la torre no quedés abandonada. A poc a poc, s’anaven perdent els bens i consumint les rendes que posseïa l’orde de Sant Jordi d’Alfama a l’Aragó, a València i a Mallorca per poder subsistir. També s’anava relaxant la conducta dels frares, com la d’alguns que vagaven pel terme i arreu del regne fent malifetes i malgastant les almoines que recollien. Ja ni les donacions dels reis ni les indulgències papals en favor de l’orde ni la protecció que li dispensà sempre Benet XIII, el famós Papa Luna, ni les repetides recomanacions reials trameses a papes, bisbes, clergues, jutges i senyors van poder evitar la desintegració de l’orde i la patent decadència de la torre. El nomenament d’un home de la comarca per a mestre de l’orde, el ciutadà tortosí Francesc Ripollés, perquè revifés la institució i mantingués en peu la fortalesa, no va reeixir, i al cap de cinc anys en el càrrec, al gener de l’any 1400, li va ser acceptada la renúncia al mestratge perquè quedés lliure el camí de la fusió de l’Ordre de Sant Jordi d’Alfama amb l’orde llevantí de Sant Maria de Montesa.

LA CREU VERMELLA El nou orde que va resultar de la fusió de les dues branques va prendre el nom d’Orde de Sant Maria de Montesa i de Sant Jordi d’Alfama. Les runes del Castell de Montesa s’enlairen encara avui imposants, al centre del poble del mateix nom, a la comarca de la Costera, a prop de Xàtiva. Però la unió va començar amb mal peu per una qüestió de colors. Els frares del nou orde van voler contentar el rei Martí I l’Humà el dia solemne de la seva coronació, substituint per desig del monarca les creus negres de la vestimenta de Montesa per les més llampants i esplèndides creus roges de l’hàbit de Sant Jordi, abans que el papa, i això va ser l’arrel de l’esperpèntica crisi, donés la seva aprovació. El mestre de Montesa va estar a punt de ser excomunicat. La crispació del papa va derivar del color de les creus a altres més polítics de jurisdicció i de poder sobre bens i persones, que eren, amb freqüència, el motiu comú de disputa entre senyors i bisbes, monarques i papes. Malgrat la predilecció del rei pels colors santjordistes per sobre dels montesants, els frares de Montesa van descuidar els bens i la defensa del lloc d’Alfama, resultant perjudicats moltes persones i interessos especialment els dels comerciants i ciutadans tortosins. Tot i així, l’any 1427, es va dur a terme una important restauració a càrrec de ‘orde, però va anar afluixant progressivament el seu interès en les possessions al nord de l’Ebre, veient-se obligada la ciutat de Tortosa a posar guardes pel seu compte i a pagar-los de la seva butxaca, originant-se un llarg període de disputes i plets entre els tortosins i els frares de Montesa. En començar el segle XVI, l’emperador Carles I va amenaçar els de Sant Maria de Montesa i de Sant Jordi d’Alfama en confiscar-los aquells bens per la negligència que mostraven en alertar navegants i vianants. En no fer els senyals corresponents de fum durant el dia i de foc durant la nit, les naus dels moriscs i pirates sorprenien i capturaven els cristians, amagant-se als nombrosos entrants de la costa, especialment a les cales de Sant Jordi i de l’Ametlla. Per por de perdre la propietat del castell i de les terres, els frares van reaccionar amb rapidesa i ma esquerra, fins al punt que van aconseguir el vist i plau de l’emperador perquè les despeses dels guardes, les seguissin pagant els tortosins.

ELS SEGADORS I L’AU FÈNIX Un dels últims episodis sanjordistes dels que queda constància escrita és la trista història del prior Miquel d’Aràndiga que, l’any 1577, quan es disposava a viatjar cap a Montesa, va ser capturat per pirates àrabs i conduït a Alger, on va ser empresonat. Posteriorment va ser comprat per un moro anomenat Caxeta, que, no en sabem la raó, va acabar torturant-lo i cremant-lo viu. Al llarg de la seva història, el castell deuria viure moments de tranquil·litat i benestar, però el segle XVII no va ser precisament un segle positiu ni per a Catalunya ni per al castell. Durant el trist període que anomenem Guerra dels Segadors, es va consumar la dissort sobre l’antiga edificació que, mal que bé, havia anat aguantant el pas inexorable del temps, la despreocupació dels propietaris i la relativa aniquilació de l’orde militar català. Però, a través d’algunes reparacions el vell castell havia aconseguit mantenir-se en peu, reflexat sobre les aigües de la cala i la llacuna de Sant Jordi, fins al moment en què, entre castellans i francesos, van ocupar, reduir i repartir-se Catalunya malgrat els desesperats cops de falç dels segadors. L’any 1650, les naus castellanes abateren a canonades les velles parets del castell perquè no es fortifiquessin els francesos que acabaven de ser foragitats de la ciutat de Tortosa. Es pot imaginar que, en un dia de relativa calma, les naus castellanes devien atansar-se molt a prop de la costa i, com aquell que diu, amb els canons a pam, no devien deixar gaires pedres en peu d’aquella torre que, en la part més alta, s’enlairava prop a pam, no devien deixar gaires pedres en peu d’aquella torre que, en la part més alta, s’enlairava prop de vint metres per sobre la llengua rocosa que l’havia servit de solament. La decisió tàctica dels castellans tornava a deixar la costa desprotegida i, trenta anys més tard, el rei Carles II decidí reconstruir la fortalesa. Però el seu estat deuria ser tan lamentable que es va optar per construir, ja a la meitat del segle XVIII, un nou edifici en un lloc proper, una mica més retirat de la costa. Qualsevol, però, que avui es fixi en les parets d’aquesta construcció descobrirà que en gran part està bastida amb els carreus del vell castell. Per això, com l’au fènix, la fortalesa medieval ha sobreviscut d’alguna manera a les cendres de la destrucció.

DIONÍS D’ARENY I EL BOU El capità Dionís d’Areny era governador del castell de Sant Jordi en temps de Carles III. Durant el mandat d’aquest monarca es van dur a terme nombrosos plans de poblament ja que, entrat el segle XVIII, la població espanyola encara era molt reduïda i una gran part de la península estava deshabitada. Una de les zones ermes i despoblades era tot al costa que va de Vinaròs al Coll de Balaguer, especialment l’extens Delta de l’Ebre, que progressivament s’anava recuperant per a l’agricultura, i també el territori d’Alfama. Els aristòcrates, els militars i la burgesia emergent rebien terres, pensions, beneficis i títols nobiliaris en compensació de la col·laboració que prestaven a aquestes empreses colonitzadores. Era habitual en aquells anys presentar un projecte d’edificació de 50 cases per a llauradors que treballessin la terra deshabitada i, a canvi, el promotor del poblament demanava al rei, posat per cas, de rebre un deu per cent de les collites, una pensió de viudetat per a la seva dona, un ascens en l’escalafó militar, millor paga i, si pintava bé, fins i tot algun flamant títol de noblesa. És més o menys el que va intentar Dionís d’Areny sobre les seves terres, que abastaven a grans trets el territori actual de les urbanitzacions, des del Torrent del Pi cap al nord, terres que el rei prèviament li havia concedit malgrat que els religiosos de l’orde de Montesa es van oposar a totes les edificacions perquè estaven convençuts que encara tenien el domini històric directe sobre aquelles terres d’Alfama. Si es van arribar a construir algunes cases, devien estar molt disseminades i devien ser escasses, perquè, després de dos-cents anys, del veïnat de sant Jordi no en queda rastre, tot i que traces d’un ample tancat al costat del nou castell podien clarament observar-se fins als anys 60 del segle XX. Però Dionís d’Areny va tenir cura de demanar una altra compensació important al rei (i interessant pels caleros), sol·licitant llicència reial per pescar al bou a les mars compreses entre Santes Creus i el cap de Tortosa. Aquesta nova pesquera, introduïda pels catalans a l’estat espanyol, començava a resultar lucrativa i ell esperava obtenir un bon percentatge de les captures portades a port pels pescadors.

Ens queda el dubte si Dionís d’Areny va aconseguir construir algun poblat al nostre terme i si va realitzar els plans de pesca. Un altre interrogant que ara tampoc no podem saber és si aquesta iniciativa va tenir a veure en l’inici de l’activitat pesquera moderna (diem moderna, perquè sempre hi va haver alguna activitat pesquera en aquesta costa) en aigües del golf. De forma paral·lela, es pot aventurar que Dionís d’Areny va ser inductor o intermediari en la vinguda dels primers pescadors valencians que, arribats a les acaballes del segle XVIII, poden ser considerats els fundadors de la nostra Cala de l’Ametlla. No podem acabar sense referir-nos a una altra comunitat pesquera arrelada al nostre poble, a la platja de l’Almadrava, d’origen majoritàriament benidormí, que pescaven a la tonyina amb almadrava que va ser ancorada davant d’aquella platja també a les acaballes del segle XVIII, comunitat que, de bon començament, devia de relacionar-se estretament amb l’altre assentament mariner de la Cala de l’Ametlla.

LA DIADA DEL CASTELL La plana de Sant Jordi sempre ha estat un territori que els caleros han considerat propi, malgrat que aquesta gran porció del terme ha estat un latifundi en mans d’un o pocs propietaris. El turisme dels anys 60 va revaloritzar les franges costeres i els propietaris de la plana decidiren rendibilitzar-la, parcel·lant-la i urbanitzant-la, i molts antics camins i accessos a la costa van quedar tallats. La gent de l’Ametlla de Mar va tenir més entrebancs per atansar-se a aquelles terres, cales i platges i, a poc a poc, es va anar cavant un buit de desinterès ciutadà que, entre altres coses, va permetre la degeneració de l’edifici del castell actual. Per sacsejar la consciència dels caleros, un grup de ciutadans va decidir de reivindicar per al municipi el Castell de Sant Jordi l’any 1982, i s’hi va celebrar una gran diada popular que encara perdura. Poc més tard, el castell passava a ser propietat municipal. Una escola taller de gent jove va restaurar durant dos anys la pràctica totalitat del castell del segle XVIII. Caldrà també fer obres a les runes més vora mar, les poques que encara hi resten del castell del segle XIII, seu de l’Orde de Sant Jordi d’Alfama.

El Castell de Sant Jordi d'Alfama és una fortalesa de defensa construïda a la primera meitat del segle XVIII a un dels caps de costa del golf de Sant Jordi.

El primer intent d'edificar una fortificació a la zona fou una torre de guaita construïda el segle XII, i reconstruïda com a fortalesa més endavant, el 1201, pels templers, establint-hi la seu de l'Orde de Sant Jordi d'Alfama. Aquesta fortalesa, va ser abandonada el 1650, després de ser bombardejada fins al seu ensorrament per les galeres espanyoles, a fi que no fossin ocupades per les tropes franceses. D'aquesta primera fortificació encara queden alguns fonaments a prop de la platja. Els carreus de l'antiga fortalesa que no es van trencar van ser aprofitats per construir l'actual fortalesa, però en un altre emplaçament, una mica més a l'interior. Aquest nou fortí marítim va ser edificat entre 1732 i 1733 amb l'objectiu de vigilar rutes marítimes. Es va fer durant el regnat de Carles II.